A poc a poc, es pugen unes escales. S'arriba a un punt elevat. S'observa el desnivell. Es deixa anar el cos per gaudir d’un fenomen únic: la gravetat, experimentada en condicions que no comporten cap risc físic ni psicològic. Es tracta d’un artefacte que permet explorar sensacions físiques poc habituals en la nostra vida quotidiana. Són objectes que celebren la inestabilitat i el desequilibri, un descontrol controlat en un espai i un temps determinats.
Els infants tenen la necessitat intrínseca de viure aquests moviments amb el seu cos; formen part no només del seu desenvolupament físic, sinó també del psíquic. Alguns adults descobreixen que moviments físics i psicològics similars també poden ser beneficiosos.
El tobogan és un objecte icònic del parc infantil, del playground, terme anglès que es pot traduir literalment com a “terreny de joc”. Els primers espais infantils d’aquesta tradició van aparèixer a Nova York en solars no edificats, on sovint només hi havia una muntanya de sorra deixada per alguna constructora. A poc a poc, aquests espais es van anar regulant i dissenyant per tal d’orientar el joc dels seus usuaris.
El joc i l'experimentació són elements inseparables de la producció artística. Molts no dubtarien a qualificar l’art com un espai d’incertesa, on la inestabilitat és un component essencial tant en la seva elaboració com en la seva comprensió. Tot i que la pintura és un dels formats més arrelats als orígens de la tradició artística occidental, continua sent una pràctica on les regles del joc no són del tot clares. L’exploració de les normes visuals establertes i el diàleg amb la seva tradició canònica formen part de la seva atracció. De la mateixa manera que el tobogan juga amb les lleis de la gravetat, la pintura continua situant-se en un espai difús dins la producció d’imatge contemporània.
Un moviment semi-vertiginós cap a algun lloc més o menys segur.
Quim Packard